retorn

Pepe Sales
Amb una mica de sang a cada vers

De la Barcelona del 54 a la Vallclara del 94,
sempre fent via, fent via, fent via...
Breu memòria, telescòpica, de com se’n va
emportant el teu record el temps

Encara el podeu trobar al cementiri, al fons
a la dreta, on cada primavera li brota
una vinya salvatge als peus. Com ben pocs,
va poder triar on morir. A Vallclara,
la terra promesa (fi de les penes la costa
la Creu).
En canvi, no va poder triar res, quan va
néixer (jodido el 4 de julio) a Barcelona.
L’estimada quadrícula de merda (més que mai),
sempre fet pols per (la ful de) la ciutat
(come mierda y dí Pamplona; yo me voy de Barcelona, ye, ye, ye (...) al.lot d’estar tancat, corre, vola, dorm...)

Vuitè fill de Francesc Sales, el casat amb Donya Victòria (si dius que no m’estimes, llavores per què em truqués?) i germà del Sr. Ramon de can Sales, va créixer fent-se lloc entre l’alegria forçosa de 10 germans, a l’obscur fons de la Vallclara (he vist com un llop menja guineus), amb les lletanies acadèmiques d’un ben particular alcorà paternal (no hi ha ningú que mati porcs com tú, tu ets el millor de tot l’escorxador) i la perfecció d’una mare amb monyo, aficionada a la laca (però a l’últim moment hi ha necessitat, consol i pietat).

Malgrat la Salle i algun hermano Manolo, va criar-se en la gràcia del Déu mito-lògic mito-màgic que ell hauria desitjat. Sabia fer-se el sant (no creus en miracles però vols veure sants). Dit d’una altra manera, l’ ”I want some magic to sweep me away...” de la Lourra (o Lou Reed pels altres), però sobretot, sempre callant, amb devoció i humilitat, quan parlaven els grans (l’únic amor que el pas del temps subsisteix).

De fet, no va tenir temps de ser petit, sempre rodejat de conflictes d’altres adolescents adults (jo de l’amor no sé què dir, en realitat era el coixí), al lloro de les òperes, de les idees i, en especial, dels novios, els lios i els desitjos dels germans grans. Com que els grans el van espavilar ràpid (esperant-me al riu del bosc, esperant-me quan es fa fosc, la dona llop i el seu marit, que és home yop, a mitja nit) i les grans el gronxaven (com gronxen les mares als nins), es va conxavar (marxa de torxes) amb els petits, amb el seu inseparable Joan Frere que va estar sempre a la pista amb ell, des del primer pasito pasito fins a l’últim (jo no sé que passa que van boges per tú) i les nenes: la Isabel (la Meritxell s’ha fet gran) i l’Eulàlia, la petita.

La ciutat el xungava, però era on ens tenia sempre (captaire del vist-i-plau dels amics). Necessitava companyia i no tenia carnet (no tinc doblers ni per fer una quiniela). Ho reconeixia, delirant a ritme de metralleta Sterling, i per això (al capdavall de la jornada) se’ns hauria emportat a tots, allà (on lloc de repòs penso trobar), de retorn a la terra mare. Preferiblement, en cotxe, fumant sense parar, sentint música i controlant-ho tot des del seient del copilot (bell peregrí jo vaig fent via com foraster arreu del món).

I ens portava ben al fons de la Vallclara, per ell, l’altre extrem i el més enllà del paradís. La bondat, la innocència i el sentit atàvic de les coses. La màgia del tot (tots els verds i els blaus dels camps del meu desig), la particular nissaga particular (allà veuré la dolça mare) i els seus records (les gravacions) més íntims (més un timo, en francès). Els seus personatges (quan tanca la porta la iaia Baldric i tot el poble està adormit), el lirisme (me’n vaig allà al sojorn dels àngels) i el misticisme que va acabar de perfilar dintre del bosc (la meva vida, o yea!) i sota els ceps (vinya la Sort que em facin vi i en un bon cup jo em vull podrir).

Amb una incòmode elegància final cara al martiri (‘nem al martiri, ens mola el martiri). Sabent que la vida és una malaltia incurable (jo és que em moro, és que em moro, cada dia més malalt), a Vallclara se sentia en pau, extasiat davant el caos i la perfecció regular de la natura i del cosmos. La grandesa d’ uns solcs, del camp i de la història (hola pàtria, eixos turons), del silenci de les constel.lacions (busques un signe o un senyal en el cel que et digui on estan els estels amics, tots morts. Busques oracles o pressagis divins, és temps dels assassins), dels lents tractors llaurant i del seu sexi verd John Deere.

Dels tractoristes també (nen, va dir-me l’alcalde, para compte el que fas, això és un poble d’estrelles, això és un poble de stars), com de la farina blanca del forn i del primer ametller florit. De l’udol de l’òliba (que allà se’n diu xuta) al campanar i dels versos de la Filomena quan neva (sols el forn on pasten pa/ i una xuta al campanar/ amb l’udol...). Dintre del bosc (que es quedarà sempre dintre de tú i de mi), ja per sempre (roda el món, torna al born, però ves-te’n!).
Però va viure poc i no va arribar ni a fer-ne quaranta (cançons d’amor jo no en sé escriure, cançons d’amor jo no en sé fer, cançons d’amor què vols que et digui, cançons d’amor perquè no en sé). Precisament per això, serà per sempre un marrec de Vallclara, forever young, com diu el Dylan, i nosaltres no.

LULU MARTORELL
Barcelona, gener 2003